dilluns, 19 de novembre del 2012

Web del joc i la joguina en català

Ha nascut la web del joc i la joguina en català. Aquest projecte, promogut per la Plataforma per la Llengua, és un espai que recull per primer cop totes les joguines que inclouen el català per tal de facilitar-ne la localització a infants, pares, educadors i botiguers.
Segons els creadors, la web ha estat elaborada "perquè a través del joc els infants es relacionen i coneixen tot allò que els envolta, i per això pensem que hi ha d’haver més jocs vinculats al nostre àmbit lingüístic que ens ensenyin les nostres tradicions, la geografia, el medi natural, etc".

Alhora, la web també vol conscienciar els fabricants que encara no incorporen el català que l’ús de la llengua és un valor afegit i una actitud de responsabilitat vers el consumidor. L’adreça web de la pàgina és www.jocsijoguines.cat

 


dimecres, 24 d’octubre del 2012

Dibuixos educatius: Lara, què fem?


El Canal Super 3 presenta una sèrie de dibuixos  pensada per nens i nenes d’entre 9 i 13 anys. Es tracta d'una sèrie desenfadada i còmica que tracta temes universals sobre les emocions que els joves adolescents experimenten amb el canvis del seu cos quan es fan grans.

El projecte té l'assessorament de l'Hospital de Sant Joan de Déu amb qui han col·laborat en tots i cada un dels episodis perquè la sèrie tingui un contingut sòlid i educatiu a part de ser divertida i faci que l'espectador s'identifiqui amb els personatges en molts moments.

"Lara, què fem?" narra les aventures d'un grup d'estudiants de 12 anys que viatgen a Anglaterra per estudiar-ne l'idioma. La Lara i els seus amics viuen cadascun a casa d'una família acollidora i estudien junts en una acadèmia d'idiomes on hi ha nois i noies d'arreu del món. Tots ells estan en plena pubertat, però cadascun d'ells afronta aquesta etapa de la vida d'una forma molt diferent. Entre tots, s'hauran d'espavilar per solucionar situacions delicades i personals com: la menstruació, els grans, els pèls del cos, l'olor corporal etc... Els joves adolescents faran pinya per trobar solucions als problemes que se'ls plantegen en cada capítol. Els temes de la pubertat es tracten d'una manera molt delicada i adequada per a la seva edat.
 
Clicant en el següent enllaç podeu trobar un dels episodis:
 
 
La sèrie compta també amb un bloc: http://www.laraquefem.cat/

divendres, 27 d’abril del 2012

L'acompanyament escolar a casa

L'acompanyament escolar a casa ha de servir perquè els vostres fills assoleixin de manera autònoma i responsable els objectius escolars. Si cliqueu sobre la foto podreu consultar diverses recomanacions sobre aquest tema:


dilluns, 26 de març del 2012

Separació dels pares: com pot afectar als fills i consells

La separació dels pares és una d'aquelles situacions complexes i difícils que podem viure les persones al llarg de la vida. Però és també una d'aquelles vivències que ens poden ajudar a créixer. És una decisió, a vegades necessària, i quasi sempre dolorosa. Hi ha molts estudis que demostren que la separació o divorci dels pares té efectes negatius importants en els fills que ho pateixen. L’aparició, gravetat o freqüència d’aquests efectes dependran de l’edat de l'edat del nen, el seu temperament i altres circumstàncies del seu entorn.

En els més petits (2-6 anys) són habituals conductes regressives (tornar enrere) com fer-se pipí al llit, llepar-se el dit, infantilisme, voler dormir amb els pares, pors, ansietat,... També poden aparèixer problemes amb el menjar, a l’hora de dormir, queixes per malaltia,... o rebequeries, necessitat de cridar l'atenció constantment, ansietat de separació (al deixar-lo a l'escola o altres). Aquests símptomes marxaran en la mesura en què es vagin paint les emocions i la nova vida vagi prenent forma.

Quan els nens/es són més grans (7-12 anys), ja disposen de més recursos verbals. Això, en certa manera, els ajuda a exterioritzar els seus sentiments. En aquest cas, poden aparèixer comportaments i conductes de recriminació als pares amb l'esperança d'intentar unir-los de nou, conductes manipulatives, de menyspreu o rancor a alguna de les figures paternes paral·lelament a la idealització de l'altra, sentiments de culpa, baixa autoestima, agressivitat, canvis en el rendiment escolar,...

A l’adolescència, la separació dels pares pot incrementar les conductes de risc (alcohol, substàncies, drogues), tenir dificultats en les relacions entre iguals, baixa autoestima, agressivitat,...

Alguns Consells:

Cada cas és diferent, per a aquest motiu, no és possible plantejar unes orientacions generals que serveixin per a totes les famílies. En alguns casos, serà necessari que el pare, mare, nen/a acudeixin al psicòleg que els ajudarà a afrontar la separació. De totes maneres, hi ha alguns aspectes que val la pena tenir en compte:

1. És molt important que pare i mare sàpiguen distingir per una banda les gestions, processos judicials, règim de custòdia,... de les necessitats del seu fill/a davant la separació. Malgrat les diferències que hi pugui haver entre ells, han de capaços de consensuar un projecte educatiu comú.

2. No manipular el fill/a en contra de l’altre per exemple, parlant-ne malament davant ell/a, donant-li la culpa d’alguna cosa,... o bé comprant-li regals o joguines per voler guanyar-se el seu afecte. Quan el nen/a està amb el pare o la mare, cal centrar-se en aquest temps i espai, no amb el que fa o ha fet amb l’altre.

3. El nen/a necessita com sempre, la veritat. Una veritat adaptada a la seva edat, una veritat que el faci sentir respectat com a persona. Però dir la veritat no significa explicar els detalls de discussions o de situacions que hagin pogut provocar la separació. És fonamental explicar al nen/a la decisió que hem pres des del mateix moment de la separació, adequat a la seva edat, evitant entrar en excessius detalls i procurant que en cap cas es sentin culpables (pot pensar que és perquè ha fet enfadar als pares en alguna ocasió, que s’han discutit per culpa seva,...).

4. No utilitzar el nen/a com a “missatger” ni “espia” del què passa a l’altra casa.

5. La separació en els fills, especialment en els més petits, produeix una pèrdua dels referents principals que els mantenen segurs davant el món exterior. La seva forma de reaccionar, segons edat, pot passar d'un increment de pors, inseguretat i baixa autoestima a manifestacions de tipus conductual (rebequeries desobediència, etc.). Cal avisar al nen/a de qui l’anirà a buscar, amb qui ha d’anar,... buscant espais d’intercanvi d’informació sobre el nen/a entre pare i mare.

6. Caldrà mantenir, en la mesura del possible, les activitats i les relacions que tenien abans que els pares es separessin.

7. No forçar els amics i els parents a separar-se amb ells, posicionant-se amb un o altre. Els infants poden sentir clarament el conflicte a través de les relacions dels pares amb els altres.

8. En cas de nova parella, tot i que aquesta pugui establir vincles afectius amb el nen/a, en cap cas hauria de qüestionar els principis educatius establerts pels pares biològics.. Tampoc es pot imposar l'acceptació de la nostra nova parella als fills i forçar un nou pare o mare. No obstant, la vinculació afectiva cap a uns o altres dependrà dels recursos afectius que siguin capaços de desenvolupar els adults envers als nens.

9. Tota separació comporta un procés de dol, que dependrà de com s'ha afrontat per part dels diferents agents i de l'edat del nen, entre d'altres. Normalment abans d'un any els nens solen estar adaptats a la seva nova situació i no haurien de presentar-se problemes significatius al respecte.

Finalment, cal tenir en compte que, " No són els fets que vivim el que ens marca sinó la manera com es viuen".

dissabte, 14 de gener del 2012

Carta anònima d'un/a fill/a als seus pares

 No em donis tot el que demano. A vegades només demano per veure fins on puc arribar.
 No m'escridassis. Et respecto menys quan ho fas, i m'ensenyes a cridar a mi, també. I no ho vull fer.
 No em donis sempre ordres. Si en comptes d'ordres a vegades em demanessis les coses, jo ho faria més de gust i més de pressa.
 Compleix les promeses, bones o dolentes. Si em promets un premi, dóna-me'l, però també si és un càstig.
 No em comparis amb ningú, especialment amb el meu germà o la meva germana. Si tu em fas sentir millor que els altres, algú sofrirà, i si em fas sentir pitjor que els altres, seré jo qui sofriré.
 No canviïs d'opinió tan sovint sobre el que haig de fer. Decideix, i confirma aquesta decisió.
 Deixa que em valgui per mi mateix. Si ho fas tot per mi, jo no podré aprendre mai. 
 No diguis mentides davant meu, ni em demanis que jo menteixi per tu, encara que sigui per treure't d'un mal pas. Em fas sentir malament i em fas perdre la fe en el que dius.
 Quan jo faig alguna cosa mal feta, no m'exigeixis que et digui per què ho he fet. A vegades ni jo mateix ho sé.
 Quan t'hagis equivocat en alguna cosa, admet-ho, i millorarà l'opinió que jo tingui de tu, i així m'ensenyaràs a admetre també les meves equivocacions.
 Tracta'm amb la mateixa amabilitat i cordialitat amb què tractes els teus amics. Que siguem de la família no vol dir que no puguem ser també amics.
 No em diguis que faci una cosa que tu no la fas. Jo aprendré allò que tu facis encara que no ho diguis. Però mai no faré allò que tu diguis i no facis.
 Quan t'expliqui un problema meu, no em diguis: "no tinc temps per bajanades", o "això no té importància". Mira de comprendre'm i ajudar-me.
 I estima'm i digues-m'ho. A mi m'agrada sentir-t'ho dir, encara que pensis que no cal.

dimecres, 11 de gener del 2012

Els adolescents i la comunicació

Les persones, independentment de la nostra edat, tenim problemes i conflictes i passem moments difícils provocats per causes diverses (inseguretats, pors, sentiments d’incapacitat...) i, sovint, per complicacions derivades de les relacions interpersonals amb els amics, companys, família, mestres... relacions que posen en qüestió ‘qui sóc jo’ o que ens situen davant la necessitat de prendre decisions d’actuació difícils i compromeses ( a la trobada, vam poder pensar en algunes d’aquestes situacions: mort o malaltia d’un familiar, problemes a la feina,...)

Som éssers socials i necessitem dels altres per construir-nos, conèixer-nos i acceptar-nos. Però necessitar els altres no vol dir compartir tots els nostres pensaments, sentiments o emocions amb els altres. El que més necessitem és l’afecte, el respecte, l’acceptació i la confiança dels altres. I, malgrat que compartir descarrega i, normalment, ajuda, també necessitem soledat per sentir-nos independents i autònoms, per sentir-nos capaços, forts, i refer-nos en els conflictes... per reflexionar, per saber on som, qui som i com som.

Durant la infància, als pares els és relativament més senzill entendre els fills i ajudar-los a entendre’s, observant-los, acompanyant-los i parlant amb ells directament o per mitjà de contes que, a partir de la identificació amb el protagonista, els permeten comprendre els seus sentiments i emocions i les seves causes, els efectes de la seva actuació sobre els altres, etc.

En l’adolescència, potser més que en qualsevol altra etapa de la vida, es presenten conflictes vitals importants: les relacions interpersonals canvien, tant entre els iguals com amb els adults (s’ha acabat l’infant, però encara falta molt per aprendre i per madurar...) ; el futur és més a prop (què vull ser, què faré de la meva vida...) ; necessitat d’afirmar-se marcant distàncies amb la família i, a la vegada, necessitant-la tant; dificultat d’establir relacions independents amb els amics; la pressió de la sexualitat... En l’adolescència, els dubtes, els sentiments de confusió i d’inseguretat, de por, d’impotència, de ràbia... són habituals.

La comprensió, no tant del que passa en concret com del moment vital que experimenta el fill o alumne, és, segurament, una de les actituds que posa de manifest la proximitat afectiva i, per tant, serveix de coixí amortidor o de suport i, a la vegada, afavoreix la comunicació. La proximitat afectiva i l’empatia són bàsiques en el fet comunicatiu. Comunicar, però, no sempre vol dir parlar ; el silenci també comunica, i escoltar i acceptar el silenci comunica respecte, confiança, comprensió i estimació. Sovint, aquest tipus d’actitud obre les portes a les paraules, entre altres coses, perquè dóna temps i espera el moment oportú perquè l’adolescent se les formuli. A vegades, el silenci és més producte d’un no saber què em passa que d’un no voler explicar.

Demanar explicacions quan no se sap ben bé què passa encara neguiteja més l’adolescent i el fa sentir-se més incapaç i inútil, en un moment vital en què necessita totes les forces per tirar endavant el seu procés d’independització, d’assumpció de la responsabilitat en la seva vida i, en resum, de maduració personal.

Donar temps, confiar i acompanyar de prop dóna la força i la seguretat necessàries per poder provar, equivocar-se i acceptar que un s’ha equivocat.

dimarts, 3 de gener del 2012

L'estona del conte


En els contes, les criatures poden trobar reflectides experiències viscudes, sentiments i emocions que els trasbalsen en la vida quotidiana (pors, gelosies, ràbies, tristeses, enveges, tendresa, afecte, alegria…), cosa que els permet reconèixer-los i viure’ls com a sentiments normals. Contribueixen a un coneixement millor d’un mateix i dels altres.

Els contes transmeten valors, una manera d’entendre les relacions, una manera d’entendre el món, una manera de veure les persones, el poder, els rols, els sexes…són un mitjà idoni perquè els infants descobreixin el món de les relacions entre les persones i vagin entenent, exercitant i desenvolupant empatia i capacitats i actituds de relació: identificar sentiments i emocions, entendre les diferents reaccions, captar valors i pautes de conducta, normes, regles…Contribueixen al desenvolupament social de l’infant.

Els contes permeten descobrir i experimentar el poder de la ment i de la fantasia, la possibilitat de jugar amb el pensament, la possibilitat de posar en relació elements, fenòmens, coneixements, poder anticipar…

Als nens i nenes els agrada sentir moltes vegades els mateixos contes, perquè la repetició ritual i sistemàtica els dóna possibilitats d’anticipar els esdeveniments, preparar-se per sentir l’emoció i poder controlar-la. Això els produeix seguretat i els dóna l’oportunitat d’anar afrontant, elaborant i “paint” les emocions, els conflictes, les dificultats, els misteris… i augmentant la comprensió de les coses, de la vida, de les persones, de les histories.

Mentre l’adult està llegint, l’infant pot participar de diferents maneres en la lectura, relacionant el que sent amb el que sap o amb els dibuixos, fent preguntes, responent qüestions que li planteja el qui llegeix i, sobretot, parlant sobre el que s’ha llegit. Tot això crea unes relacions afectives importants, ja que llegir per als nens i nenes vol dir estar al seu costat; vol dir que l'adult dedica un temps als infants amb un objectiu agradable, de manera que, gràcies a aquest contacte, es van construint experiències positives de lectura.

dilluns, 2 de gener del 2012

Proposta de lectures


Aquesta guia recull llibres i contes que tracten l’aprenentatge, la vida, els sentiments, els valors i les actituds relacionats amb el món del nen d’avui.
Està especialment pensada per a l’infant d’entre 5 a 8 anys.

Benvinguts al nou bloc de l'escola

Aquí hi trobareu articles, enllaços, materials,... que esperem puguin servir-vos d'orientació sobre aspectes força interessants.