Les persones, independentment de la nostra edat, tenim problemes i conflictes i passem moments difícils provocats per causes diverses (inseguretats, pors, sentiments d’incapacitat...) i, sovint, per complicacions derivades de les relacions interpersonals amb els amics, companys, família, mestres... relacions que posen en qüestió ‘qui sóc jo’ o que ens situen davant la necessitat de prendre decisions d’actuació difícils i compromeses ( a la trobada, vam poder pensar en algunes d’aquestes situacions: mort o malaltia d’un familiar, problemes a la feina,...) Som éssers socials i necessitem dels altres per construir-nos, conèixer-nos i acceptar-nos. Però necessitar els altres no vol dir compartir tots els nostres pensaments, sentiments o emocions amb els altres. El que més necessitem és l’afecte, el respecte, l’acceptació i la confiança dels altres. I, malgrat que compartir descarrega i, normalment, ajuda, també necessitem soledat per sentir-nos independents i autònoms, per sentir-nos capaços, forts, i refer-nos en els conflictes... per reflexionar, per saber on som, qui som i com som.
Durant la infància, als pares els és relativament més senzill entendre els fills i ajudar-los a entendre’s, observant-los, acompanyant-los i parlant amb ells directament o per mitjà de contes que, a partir de la identificació amb el protagonista, els permeten comprendre els seus sentiments i emocions i les seves causes, els efectes de la seva actuació sobre els altres, etc.
En l’adolescència, potser més que en qualsevol altra etapa de la vida, es presenten conflictes vitals importants: les relacions interpersonals canvien, tant entre els iguals com amb els adults (s’ha acabat l’infant, però encara falta molt per aprendre i per madurar...) ; el futur és més a prop (què vull ser, què faré de la meva vida...) ; necessitat d’afirmar-se marcant distàncies amb la família i, a la vegada, necessitant-la tant; dificultat d’establir relacions independents amb els amics; la pressió de la sexualitat... En l’adolescència, els dubtes, els sentiments de confusió i d’inseguretat, de por, d’impotència, de ràbia... són habituals.
La comprensió, no tant del que passa en concret com del moment vital que experimenta el fill o alumne, és, segurament, una de les actituds que posa de manifest la proximitat afectiva i, per tant, serveix de coixí amortidor o de suport i, a la vegada, afavoreix la comunicació. La proximitat afectiva i l’empatia són bàsiques en el fet comunicatiu. Comunicar, però, no sempre vol dir parlar ; el silenci també comunica, i escoltar i acceptar el silenci comunica respecte, confiança, comprensió i estimació. Sovint, aquest tipus d’actitud obre les portes a les paraules, entre altres coses, perquè dóna temps i espera el moment oportú perquè l’adolescent se les formuli. A vegades, el silenci és més producte d’un no saber què em passa que d’un no voler explicar.
Demanar explicacions quan no se sap ben bé què passa encara neguiteja més l’adolescent i el fa sentir-se més incapaç i inútil, en un moment vital en què necessita totes les forces per tirar endavant el seu procés d’independització, d’assumpció de la responsabilitat en la seva vida i, en resum, de maduració personal.
Donar temps, confiar i acompanyar de prop dóna la força i la seguretat necessàries per poder provar, equivocar-se i acceptar que un s’ha equivocat.
Durant la infància, als pares els és relativament més senzill entendre els fills i ajudar-los a entendre’s, observant-los, acompanyant-los i parlant amb ells directament o per mitjà de contes que, a partir de la identificació amb el protagonista, els permeten comprendre els seus sentiments i emocions i les seves causes, els efectes de la seva actuació sobre els altres, etc.
En l’adolescència, potser més que en qualsevol altra etapa de la vida, es presenten conflictes vitals importants: les relacions interpersonals canvien, tant entre els iguals com amb els adults (s’ha acabat l’infant, però encara falta molt per aprendre i per madurar...) ; el futur és més a prop (què vull ser, què faré de la meva vida...) ; necessitat d’afirmar-se marcant distàncies amb la família i, a la vegada, necessitant-la tant; dificultat d’establir relacions independents amb els amics; la pressió de la sexualitat... En l’adolescència, els dubtes, els sentiments de confusió i d’inseguretat, de por, d’impotència, de ràbia... són habituals.
La comprensió, no tant del que passa en concret com del moment vital que experimenta el fill o alumne, és, segurament, una de les actituds que posa de manifest la proximitat afectiva i, per tant, serveix de coixí amortidor o de suport i, a la vegada, afavoreix la comunicació. La proximitat afectiva i l’empatia són bàsiques en el fet comunicatiu. Comunicar, però, no sempre vol dir parlar ; el silenci també comunica, i escoltar i acceptar el silenci comunica respecte, confiança, comprensió i estimació. Sovint, aquest tipus d’actitud obre les portes a les paraules, entre altres coses, perquè dóna temps i espera el moment oportú perquè l’adolescent se les formuli. A vegades, el silenci és més producte d’un no saber què em passa que d’un no voler explicar.
Demanar explicacions quan no se sap ben bé què passa encara neguiteja més l’adolescent i el fa sentir-se més incapaç i inútil, en un moment vital en què necessita totes les forces per tirar endavant el seu procés d’independització, d’assumpció de la responsabilitat en la seva vida i, en resum, de maduració personal.
Donar temps, confiar i acompanyar de prop dóna la força i la seguretat necessàries per poder provar, equivocar-se i acceptar que un s’ha equivocat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada