divendres, 16 de gener de 2015

ENGANXATS A LES PANTALLES?

Un diumenge qualsevol a un restaurant qualsevol... una taula amb el pare, la mare i els dos fills, un d’ells adolescents, l’altre més petit. Mentre esperen que els serveixin no parlen, tampoc es miren... El pare està mirant en el seu Iphone els últims missatges de la feina, la mare parla amb un dels grups de Whatsapp que té al seu mòbil, el noi gran fa el mateix amb els seus amics, el petit juga amb la tablet...

En un altre espai, en un parc, uns nens juguen amb la sorra, de cop i volta, un d’ells s’adreça a la mare: -Mama, mama!- La mare està mirant el seu mòbil, no l’escolta... el nen li vol explicar alguna cosa i, finalment, ella li diu: - val, val – però no sap què li ha dit.

Situacions com aquestes són habituals avui en dia... Què està passant? Han canviat els hàbits?

Està clar que la societat avança i ha d’avançar. Si els nostres besavis aixequessin el cap, no s’ho creurien. Hem passat de rentar la roba al safareig i a mà a tenir-la neta, seca i planxada només apretant alguns botonets. Hem passat d’haver d’escalfar l’aigua calenta amb la llar de foc a obrir l’aixeta i disposar-ne de tanta com vulguem i a la temperatura que escollim. Hem passat d’estar gairebé incomunicats a tenir un aparell que ens permet que, només donant-li ordres, ens posi la música que volem, o ens truqui a qui li diguem, ens digui quin temps farà, ens porti al lloc desitjat,...

Majoritàriament, tot és positiu, tret que està arribant un moment en què les noves tecnologies ens « enganxen ». En un taller fet fa uns dies en una aula d’ESO pràcticament tots els alumnes verbalitzaven tenir un promig d’unes 15 pantalles a casa i passar-se més de 6  hores diàries connectats a alguna pantalla, ja sigui Internet, mòbil, videoconsoles,... gairebé tantes com les que es passen a l’escola... D’on treuen tantes hores ?

Sovint els mestres i professors comentem que notem alguns alumnes adormits quan arriben al matí a l’escola, altres estan més neguitosos, alguns no se’n poden estar i amaguen el mòbil sota la taula amb la necessitat de mirar-lo quan el professor/a no els veiem, tot i que saben que no se’n pot fer ús a l’aula...

Perdre la noció del temps a la xarxa, connectar-s'hi a altes hores de la nit o sentir-se ansiós quan no es navega poden ser símptomes que una persona és addicta a les pantalles. Echeburúa (1999) [1] proposa diversos signes i símptomes de l’addicció a Internet:
-       Privar-se de son (menys de 5 hores) per invertir temps en la xarxa.
-       Descuidar altres activitats importants, com l’estudi, el temps de família, les relacions socials,...
-       Rebre queixes en relació a l’ús de la xarxa d’alguna persona propera.
-       Pensar constantment en la xarxa, inclús quan s’hi està connectat.
-       Intentar limitar el temps de connexió sense aconseguir-ho o enganxar-se pensant que només hi estarà uns minuts i adonar-se que han passat algunes hores.

La solució està a les nostres mans, tot i que la dificultat més gran està relacionada amb la negació del problema. Treure la connexió a Internet, amagar la videoconsola,... no són solucions útils. El millor és trobar un equilibri entre l’ús educatiu i la resta d’usos i activitats. La clau està en passar d’un ús “no controlat” a un ús moderat, fomentant la comunicació familiar (aprofitant les hores dels àpats), establint uns límits de connexió, promovent altres conductes gratificants (sortir de casa), controlant l’ansietat o l’agressivitat i col·locant els ordinadors en espais públics de casa o, si estan, a l’habitació, deixar la porta oberta.

Per acabar, us deixo alguns documents de l'APDCAT (Associació Catalana de Protecció de Dades) que poden servir d'orientació sobre el tema:







[1] Echeburúa, E. (1999). ¿Adicciones sin drogas? Bilbao: Desclée de Brouwer.

dijous, 13 de març de 2014

LA GELOSIA

És “normal” que es manifesti gelosia entre germans? Afecta només al gran o als petits també? Es pot prevenir? Quins són els símptomes més freqüents?

La gelosia és un sentiment natural de l’ésser humà que ens acompanya tota la vida. Es pot donar a totes les edats però afecta especialment a la infància per la inseguretat que comporta la immaduresa, per la poca experiència i per l’escàs coneixement per identificar la causa del malestar.

Els infants solen tenir dificultats per adaptar-se als canvis en els papers, relacions i reestructuracions familiars, motiu pel qual els pot costar aprendre a compartir l’estimació dels pares amb els germans i l’afecte de la mestra amb els companys.

Quan neix un germanet o germaneta, hi pot haver una por a perdre o disminuir l’estimació dels pares, com a font indispensable de benestar, desenvolupament i aprenentatge que pot desencadenar conductes defensives de tota mena. Els trastorns ocasionats per la gelosia poden ser psicosomàtics (insomni, inapetència, enuresi,…) o de conducta (agressivitat, mal humor, irritabilitat, regressions, conductes de negació,…). El tracte dels pares pot alimentar la gelosia o fer-la disminuir. Cal adonar-nos dels sentiments i reaccions que provoquen en nosaltres les manifestacions de gelosia.

Com podem ajudar a afrontar els sentiments de gelosia? Negar les diferències (que són inevitables i evidents) no ajuda a disminuir la gelosia. Cal que l’infant aprengui que la diferència no comporta menys estima, cal viure la diferència amb naturalitat (per exemple, es compren sabates a qui les necessita, no a tots). El conflicte que pot originar al moment la frustració de no tenir sabates noves com el germà o germana, representa l’oportunitat educativa necessària perquè l’infant pugui aprendre que l’estimació no passa per tenir el mateix que l’altre. Totes les accions que vagin en el sentit “d’amagar” l’estima per l’altre augmenten la inseguretat i l’ansietat.

Com podem ajudar a superar la gelosia? : preparant la vinguda d’un nou germà/na, ajustada a la realitat; viure les diferències de tracte amb normalitat (el petit té unes necessitats, capacitats,... diferents); ajudar a gaudir de les alegries de l’altre (aniversaris,...); manifestar que els estimem tal com són (no cal que canviïn ni que vulguin ser com el germà o germana); procurar tenir moments de relació un a un, separadament; acceptar que puguin aparèixer sentiments negatius.

Parlar dels sentiments i emocions provocats per la gelosia, compartir-los en veu alta, explicar contes on el tema sigui la gelosia (per exemple, n’hi ha alguns de clàssics com la Ventafocs, la Blancaneus,...),... són diferents formes d’ajudar a entendre els sentiments que a vegades desperten els germans/es o companys/es, a exterioritzar-los. Entendre i relacionar la conducta amb l’emoció que la provoca i aprendre a reconèixer les manifestacions és el que permet anar trobant estratègies per modificar el comportament.



dilluns, 19 de novembre de 2012

Web del joc i la joguina en català

Ha nascut la web del joc i la joguina en català. Aquest projecte, promogut per la Plataforma per la Llengua, és un espai que recull per primer cop totes les joguines que inclouen el català per tal de facilitar-ne la localització a infants, pares, educadors i botiguers.
Segons els creadors, la web ha estat elaborada "perquè a través del joc els infants es relacionen i coneixen tot allò que els envolta, i per això pensem que hi ha d’haver més jocs vinculats al nostre àmbit lingüístic que ens ensenyin les nostres tradicions, la geografia, el medi natural, etc".

Alhora, la web també vol conscienciar els fabricants que encara no incorporen el català que l’ús de la llengua és un valor afegit i una actitud de responsabilitat vers el consumidor. L’adreça web de la pàgina és www.jocsijoguines.cat

 


dimecres, 24 d’octubre de 2012

Dibuixos educatius: Lara, què fem?


El Canal Super 3 presenta una sèrie de dibuixos  pensada per nens i nenes d’entre 9 i 13 anys. Es tracta d'una sèrie desenfadada i còmica que tracta temes universals sobre les emocions que els joves adolescents experimenten amb el canvis del seu cos quan es fan grans.

El projecte té l'assessorament de l'Hospital de Sant Joan de Déu amb qui han col·laborat en tots i cada un dels episodis perquè la sèrie tingui un contingut sòlid i educatiu a part de ser divertida i faci que l'espectador s'identifiqui amb els personatges en molts moments.

"Lara, què fem?" narra les aventures d'un grup d'estudiants de 12 anys que viatgen a Anglaterra per estudiar-ne l'idioma. La Lara i els seus amics viuen cadascun a casa d'una família acollidora i estudien junts en una acadèmia d'idiomes on hi ha nois i noies d'arreu del món. Tots ells estan en plena pubertat, però cadascun d'ells afronta aquesta etapa de la vida d'una forma molt diferent. Entre tots, s'hauran d'espavilar per solucionar situacions delicades i personals com: la menstruació, els grans, els pèls del cos, l'olor corporal etc... Els joves adolescents faran pinya per trobar solucions als problemes que se'ls plantegen en cada capítol. Els temes de la pubertat es tracten d'una manera molt delicada i adequada per a la seva edat.
 
Clicant en el següent enllaç podeu trobar un dels episodis:
 
 
La sèrie compta també amb un bloc: http://www.laraquefem.cat/

divendres, 27 d’abril de 2012

L'acompanyament escolar a casa

L'acompanyament escolar a casa ha de servir perquè els vostres fills assoleixin de manera autònoma i responsable els objectius escolars. Si cliqueu sobre la foto podreu consultar diverses recomanacions sobre aquest tema:


dilluns, 26 de març de 2012

Separació dels pares: com pot afectar als fills i consells

La separació dels pares és una d'aquelles situacions complexes i difícils que podem viure les persones al llarg de la vida. Però és també una d'aquelles vivències que ens poden ajudar a créixer. És una decisió, a vegades necessària, i quasi sempre dolorosa. Hi ha molts estudis que demostren que la separació o divorci dels pares té efectes negatius importants en els fills que ho pateixen. L’aparició, gravetat o freqüència d’aquests efectes dependran de l’edat de l'edat del nen, el seu temperament i altres circumstàncies del seu entorn.

En els més petits (2-6 anys) són habituals conductes regressives (tornar enrere) com fer-se pipí al llit, llepar-se el dit, infantilisme, voler dormir amb els pares, pors, ansietat,... També poden aparèixer problemes amb el menjar, a l’hora de dormir, queixes per malaltia,... o rebequeries, necessitat de cridar l'atenció constantment, ansietat de separació (al deixar-lo a l'escola o altres). Aquests símptomes marxaran en la mesura en què es vagin paint les emocions i la nova vida vagi prenent forma.

Quan els nens/es són més grans (7-12 anys), ja disposen de més recursos verbals. Això, en certa manera, els ajuda a exterioritzar els seus sentiments. En aquest cas, poden aparèixer comportaments i conductes de recriminació als pares amb l'esperança d'intentar unir-los de nou, conductes manipulatives, de menyspreu o rancor a alguna de les figures paternes paral·lelament a la idealització de l'altra, sentiments de culpa, baixa autoestima, agressivitat, canvis en el rendiment escolar,...

A l’adolescència, la separació dels pares pot incrementar les conductes de risc (alcohol, substàncies, drogues), tenir dificultats en les relacions entre iguals, baixa autoestima, agressivitat,...

Alguns Consells:

Cada cas és diferent, per a aquest motiu, no és possible plantejar unes orientacions generals que serveixin per a totes les famílies. En alguns casos, serà necessari que el pare, mare, nen/a acudeixin al psicòleg que els ajudarà a afrontar la separació. De totes maneres, hi ha alguns aspectes que val la pena tenir en compte:

1. És molt important que pare i mare sàpiguen distingir per una banda les gestions, processos judicials, règim de custòdia,... de les necessitats del seu fill/a davant la separació. Malgrat les diferències que hi pugui haver entre ells, han de capaços de consensuar un projecte educatiu comú.

2. No manipular el fill/a en contra de l’altre per exemple, parlant-ne malament davant ell/a, donant-li la culpa d’alguna cosa,... o bé comprant-li regals o joguines per voler guanyar-se el seu afecte. Quan el nen/a està amb el pare o la mare, cal centrar-se en aquest temps i espai, no amb el que fa o ha fet amb l’altre.

3. El nen/a necessita com sempre, la veritat. Una veritat adaptada a la seva edat, una veritat que el faci sentir respectat com a persona. Però dir la veritat no significa explicar els detalls de discussions o de situacions que hagin pogut provocar la separació. És fonamental explicar al nen/a la decisió que hem pres des del mateix moment de la separació, adequat a la seva edat, evitant entrar en excessius detalls i procurant que en cap cas es sentin culpables (pot pensar que és perquè ha fet enfadar als pares en alguna ocasió, que s’han discutit per culpa seva,...).

4. No utilitzar el nen/a com a “missatger” ni “espia” del què passa a l’altra casa.

5. La separació en els fills, especialment en els més petits, produeix una pèrdua dels referents principals que els mantenen segurs davant el món exterior. La seva forma de reaccionar, segons edat, pot passar d'un increment de pors, inseguretat i baixa autoestima a manifestacions de tipus conductual (rebequeries desobediència, etc.). Cal avisar al nen/a de qui l’anirà a buscar, amb qui ha d’anar,... buscant espais d’intercanvi d’informació sobre el nen/a entre pare i mare.

6. Caldrà mantenir, en la mesura del possible, les activitats i les relacions que tenien abans que els pares es separessin.

7. No forçar els amics i els parents a separar-se amb ells, posicionant-se amb un o altre. Els infants poden sentir clarament el conflicte a través de les relacions dels pares amb els altres.

8. En cas de nova parella, tot i que aquesta pugui establir vincles afectius amb el nen/a, en cap cas hauria de qüestionar els principis educatius establerts pels pares biològics.. Tampoc es pot imposar l'acceptació de la nostra nova parella als fills i forçar un nou pare o mare. No obstant, la vinculació afectiva cap a uns o altres dependrà dels recursos afectius que siguin capaços de desenvolupar els adults envers als nens.

9. Tota separació comporta un procés de dol, que dependrà de com s'ha afrontat per part dels diferents agents i de l'edat del nen, entre d'altres. Normalment abans d'un any els nens solen estar adaptats a la seva nova situació i no haurien de presentar-se problemes significatius al respecte.

Finalment, cal tenir en compte que, " No són els fets que vivim el que ens marca sinó la manera com es viuen".

dissabte, 14 de gener de 2012

Carta anònima d'un/a fill/a als seus pares

 No em donis tot el que demano. A vegades només demano per veure fins on puc arribar.
 No m'escridassis. Et respecto menys quan ho fas, i m'ensenyes a cridar a mi, també. I no ho vull fer.
 No em donis sempre ordres. Si en comptes d'ordres a vegades em demanessis les coses, jo ho faria més de gust i més de pressa.
 Compleix les promeses, bones o dolentes. Si em promets un premi, dóna-me'l, però també si és un càstig.
 No em comparis amb ningú, especialment amb el meu germà o la meva germana. Si tu em fas sentir millor que els altres, algú sofrirà, i si em fas sentir pitjor que els altres, seré jo qui sofriré.
 No canviïs d'opinió tan sovint sobre el que haig de fer. Decideix, i confirma aquesta decisió.
 Deixa que em valgui per mi mateix. Si ho fas tot per mi, jo no podré aprendre mai. 
 No diguis mentides davant meu, ni em demanis que jo menteixi per tu, encara que sigui per treure't d'un mal pas. Em fas sentir malament i em fas perdre la fe en el que dius.
 Quan jo faig alguna cosa mal feta, no m'exigeixis que et digui per què ho he fet. A vegades ni jo mateix ho sé.
 Quan t'hagis equivocat en alguna cosa, admet-ho, i millorarà l'opinió que jo tingui de tu, i així m'ensenyaràs a admetre també les meves equivocacions.
 Tracta'm amb la mateixa amabilitat i cordialitat amb què tractes els teus amics. Que siguem de la família no vol dir que no puguem ser també amics.
 No em diguis que faci una cosa que tu no la fas. Jo aprendré allò que tu facis encara que no ho diguis. Però mai no faré allò que tu diguis i no facis.
 Quan t'expliqui un problema meu, no em diguis: "no tinc temps per bajanades", o "això no té importància". Mira de comprendre'm i ajudar-me.
 I estima'm i digues-m'ho. A mi m'agrada sentir-t'ho dir, encara que pensis que no cal.