La separació dels pares és una d'aquelles situacions complexes i difícils que podem viure les persones al llarg de la vida. Però és també una d'aquelles vivències que ens poden ajudar a créixer. És una decisió, a vegades necessària, i quasi sempre dolorosa. Hi ha molts estudis que demostren que la separació o divorci dels pares té efectes negatius importants en els fills que ho pateixen. L’aparició, gravetat o freqüència d’aquests efectes dependran de l’edat de l'edat del nen, el seu temperament i altres circumstàncies del seu entorn.
En els més petits (2-6 anys) són habituals conductes regressives (tornar enrere) com fer-se pipí al llit, llepar-se el dit, infantilisme, voler dormir amb els pares, pors, ansietat,... També poden aparèixer problemes amb el menjar, a l’hora de dormir, queixes per malaltia,... o rebequeries, necessitat de cridar l'atenció constantment, ansietat de separació (al deixar-lo a l'escola o altres). Aquests símptomes marxaran en la mesura en què es vagin paint les emocions i la nova vida vagi prenent forma.
Quan els nens/es són més grans (7-12 anys), ja disposen de més recursos verbals. Això, en certa manera, els ajuda a exterioritzar els seus sentiments. En aquest cas, poden aparèixer comportaments i conductes de recriminació als pares amb l'esperança d'intentar unir-los de nou, conductes manipulatives, de menyspreu o rancor a alguna de les figures paternes paral·lelament a la idealització de l'altra, sentiments de culpa, baixa autoestima, agressivitat, canvis en el rendiment escolar,...
A l’adolescència, la separació dels pares pot incrementar les conductes de risc (alcohol, substàncies, drogues), tenir dificultats en les relacions entre iguals, baixa autoestima, agressivitat,...
Alguns Consells:
Cada cas és diferent, per a aquest motiu, no és possible plantejar unes orientacions generals que serveixin per a totes les famílies. En alguns casos, serà necessari que el pare, mare, nen/a acudeixin al psicòleg que els ajudarà a afrontar la separació. De totes maneres, hi ha alguns aspectes que val la pena tenir en compte:
1. És molt important que pare i mare sàpiguen distingir per una banda les gestions, processos judicials, règim de custòdia,... de les necessitats del seu fill/a davant la separació. Malgrat les diferències que hi pugui haver entre ells, han de capaços de consensuar un projecte educatiu comú.
2. No manipular el fill/a en contra de l’altre per exemple, parlant-ne malament davant ell/a, donant-li la culpa d’alguna cosa,... o bé comprant-li regals o joguines per voler guanyar-se el seu afecte. Quan el nen/a està amb el pare o la mare, cal centrar-se en aquest temps i espai, no amb el que fa o ha fet amb l’altre.
3. El nen/a necessita com sempre, la veritat. Una veritat adaptada a la seva edat, una veritat que el faci sentir respectat com a persona. Però dir la veritat no significa explicar els detalls de discussions o de situacions que hagin pogut provocar la separació. És fonamental explicar al nen/a la decisió que hem pres des del mateix moment de la separació, adequat a la seva edat, evitant entrar en excessius detalls i procurant que en cap cas es sentin culpables (pot pensar que és perquè ha fet enfadar als pares en alguna ocasió, que s’han discutit per culpa seva,...).
4. No utilitzar el nen/a com a “missatger” ni “espia” del què passa a l’altra casa.
5. La separació en els fills, especialment en els més petits, produeix una pèrdua dels referents principals que els mantenen segurs davant el món exterior. La seva forma de reaccionar, segons edat, pot passar d'un increment de pors, inseguretat i baixa autoestima a manifestacions de tipus conductual (rebequeries desobediència, etc.). Cal avisar al nen/a de qui l’anirà a buscar, amb qui ha d’anar,... buscant espais d’intercanvi d’informació sobre el nen/a entre pare i mare.
6. Caldrà mantenir, en la mesura del possible, les activitats i les relacions que tenien abans que els pares es separessin.
7. No forçar els amics i els parents a separar-se amb ells, posicionant-se amb un o altre. Els infants poden sentir clarament el conflicte a través de les relacions dels pares amb els altres.
8. En cas de nova parella, tot i que aquesta pugui establir vincles afectius amb el nen/a, en cap cas hauria de qüestionar els principis educatius establerts pels pares biològics.. Tampoc es pot imposar l'acceptació de la nostra nova parella als fills i forçar un nou pare o mare. No obstant, la vinculació afectiva cap a uns o altres dependrà dels recursos afectius que siguin capaços de desenvolupar els adults envers als nens.
9. Tota separació comporta un procés de dol, que dependrà de com s'ha afrontat per part dels diferents agents i de l'edat del nen, entre d'altres. Normalment abans d'un any els nens solen estar adaptats a la seva nova situació i no haurien de presentar-se problemes significatius al respecte.
Finalment, cal tenir en compte que, " No són els fets que vivim el que ens marca sinó la manera com es viuen".
Un diumenge qualsevol a un restaurant
qualsevol... una taula amb el pare, la mare i els dos fills, un d’ells
adolescents, l’altre més petit. Mentre esperen que els serveixin no parlen,
tampoc es miren... El pare està mirant en el seu Iphone els últims missatges de
la feina, la mare parla amb un dels grups de Whatsapp que té al seu mòbil, el
noi gran fa el mateix amb els seus amics, el petit juga amb la tablet...
