Carta anònima d'un/a fill/a als seus pares

 No em donis tot el que demano. A vegades només demano per veure fins on puc arribar.
 No m'escridassis. Et respecto menys quan ho fas, i m'ensenyes a cridar a mi, també. I no ho vull fer.
 No em donis sempre ordres. Si en comptes d'ordres a vegades em demanessis les coses, jo ho faria més de gust i més de pressa.
 Compleix les promeses, bones o dolentes. Si em promets un premi, dóna-me'l, però també si és un càstig.
 No em comparis amb ningú, especialment amb el meu germà o la meva germana. Si tu em fas sentir millor que els altres, algú sofrirà, i si em fas sentir pitjor que els altres, seré jo qui sofriré.
 No canviïs d'opinió tan sovint sobre el que haig de fer. Decideix, i confirma aquesta decisió.
 Deixa que em valgui per mi mateix. Si ho fas tot per mi, jo no podré aprendre mai.　
 No diguis mentides davant meu, ni em demanis que jo menteixi per tu, encara que sigui per treure't d'un mal pas. Em fas sentir malament i em fas perdre la fe en el que dius.
 Quan jo faig alguna cosa mal feta, no m'exigeixis que et digui per què ho he fet. A vegades ni jo mateix ho sé.
 Quan t'hagis equivocat en alguna cosa, admet-ho, i millorarà l'opinió que jo tingui de tu, i així m'ensenyaràs a admetre també les meves equivocacions.
 Tracta'm amb la mateixa amabilitat i cordialitat amb què tractes els teus amics. Que siguem de la família no vol dir que no puguem ser també amics.
 No em diguis que faci una cosa que tu no la fas. Jo aprendré allò que tu facis encara que no ho diguis. Però mai no faré allò que tu diguis i no facis.
 Quan t'expliqui un problema meu, no em diguis: "no tinc temps per bajanades", o "això no té importància". Mira de comprendre'm i ajudar-me.
 I estima'm i digues-m'ho. A mi m'agrada sentir-t'ho dir, encara que pensis que no cal.

Els adolescents i la comunicació

Les persones, independentment de la nostra edat, tenim problemes i conflictes i passem moments difícils provocats per causes diverses (inseguretats, pors, sentiments d’incapacitat...) i, sovint, per complicacions derivades de les relacions interpersonals amb els amics, companys, família, mestres... relacions que posen en qüestió ‘qui sóc jo’ o que ens situen davant la necessitat de prendre decisions d’actuació difícils i compromeses ( a la trobada, vam poder pensar en algunes d’aquestes situacions: mort o malaltia d’un familiar, problemes a la feina,...)

Som éssers socials i necessitem dels altres per construir-nos, conèixer-nos i acceptar-nos. Però necessitar els altres no vol dir compartir tots els nostres pensaments, sentiments o emocions amb els altres. El que més necessitem és l’afecte, el respecte, l’acceptació i la confiança dels altres. I, malgrat que compartir descarrega i, normalment, ajuda, també necessitem soledat per sentir-nos independents i autònoms, per sentir-nos capaços, forts, i refer-nos en els conflictes... per reflexionar, per saber on som, qui som i com som.

Durant la infància, als pares els és relativament més senzill entendre els fills i ajudar-los a entendre’s, observant-los, acompanyant-los i parlant amb ells directament o per mitjà de contes que, a partir de la identificació amb el protagonista, els permeten comprendre els seus sentiments i emocions i les seves causes, els efectes de la seva actuació sobre els altres, etc.

En l’adolescència, potser més que en qualsevol altra etapa de la vida, es presenten conflictes vitals importants: les relacions interpersonals canvien, tant entre els iguals com amb els adults (s’ha acabat l’infant, però encara falta molt per aprendre i per madurar...) ; el futur és més a prop (què vull ser, què faré de la meva vida...) ; necessitat d’afirmar-se marcant distàncies amb la família i, a la vegada, necessitant-la tant; dificultat d’establir relacions independents amb els amics; la pressió de la sexualitat... En l’adolescència, els dubtes, els sentiments de confusió i d’inseguretat, de por, d’impotència, de ràbia... són habituals.

La comprensió, no tant del que passa en concret com del moment vital que experimenta el fill o alumne, és, segurament, una de les actituds que posa de manifest la proximitat afectiva i, per tant, serveix de coixí amortidor o de suport i, a la vegada, afavoreix la comunicació. La proximitat afectiva i l’empatia són bàsiques en el fet comunicatiu. Comunicar, però, no sempre vol dir parlar ; el silenci també comunica, i escoltar i acceptar el silenci comunica respecte, confiança, comprensió i estimació. Sovint, aquest tipus d’actitud obre les portes a les paraules, entre altres coses, perquè dóna temps i espera el moment oportú perquè l’adolescent se les formuli. A vegades, el silenci és més producte d’un no saber què em passa que d’un no voler explicar.

Demanar explicacions quan no se sap ben bé què passa encara neguiteja més l’adolescent i el fa sentir-se més incapaç i inútil, en un moment vital en què necessita totes les forces per tirar endavant el seu procés d’independització, d’assumpció de la responsabilitat en la seva vida i, en resum, de maduració personal.

Donar temps, confiar i acompanyar de prop dóna la força i la seguretat necessàries per poder provar, equivocar-se i acceptar que un s’ha equivocat.

L'estona del conte

En els contes, les criatures poden trobar reflectides experiències viscudes, sentiments i emocions que els trasbalsen en la vida quotidiana (pors, gelosies, ràbies, tristeses, enveges, tendresa, afecte, alegria…), cosa que els permet reconèixer-los i viure’ls com a sentiments normals. Contribueixen a un coneixement millor d’un mateix i dels altres.

Els contes transmeten valors, una manera d’entendre les relacions, una manera d’entendre el món, una manera de veure les persones, el poder, els rols, els sexes…són un mitjà idoni perquè els infants descobreixin el món de les relacions entre les persones i vagin entenent, exercitant i desenvolupant empatia i capacitats i actituds de relació: identificar sentiments i emocions, entendre les diferents reaccions, captar valors i pautes de conducta, normes, regles…Contribueixen al desenvolupament social de l’infant.

Els contes permeten descobrir i experimentar el poder de la ment i de la fantasia, la possibilitat de jugar amb el pensament, la possibilitat de posar en relació elements, fenòmens, coneixements, poder anticipar…

Als nens i nenes els agrada sentir moltes vegades els mateixos contes, perquè la repetició ritual i sistemàtica els dóna possibilitats d’anticipar els esdeveniments, preparar-se per sentir l’emoció i poder controlar-la. Això els produeix seguretat i els dóna l’oportunitat d’anar afrontant, elaborant i “paint” les emocions, els conflictes, les dificultats, els misteris… i augmentant la comprensió de les coses, de la vida, de les persones, de les histories.

Mentre l’adult està llegint, l’infant pot participar de diferents maneres en la lectura, relacionant el que sent amb el que sap o amb els dibuixos, fent preguntes, responent qüestions que li planteja el qui llegeix i, sobretot, parlant sobre el que s’ha llegit. Tot això crea unes relacions afectives importants, ja que llegir per als nens i nenes vol dir estar al seu costat; vol dir que l'adult dedica un temps als infants amb un objectiu agradable, de manera que, gràcies a aquest contacte, es van construint experiències positives de lectura.

Proposta de lectures

Aquesta guia recull llibres i contes que tracten l’aprenentatge, la vida, els sentiments, els valors i les actituds relacionats amb el món del nen d’avui.
Està especialment pensada per a l’infant d’entre 5 a 8 anys.

http://www.cambrils.org/arxiu/documents_ajuntament/fci788eba312875e91d8e5548bb971c6434.pdf

Benvinguts al nou bloc de l'escola

Aquí hi trobareu articles, enllaços, materials,... que esperem puguin servir-vos d'orientació sobre aspectes força interessants.